CosmoLleida
15/03/2016
Lo Talent
L’artista torna de Miami amb forces renovades i un esperit lluitador que ens ha deixat enlluernats. El seu lema? Si no en saps, n’aprens, i si en saps, aprens encara més. El seu objectiu? Ajudar els que més ho necessiten a la nostra ciutat.

La Lorena Gómez ha viscut més de la meitat de la seva vida a dalt dels escenaris. Amb 7 anys va començar cantant coples a la Casa d’Andalusia i als 10 va debutar en televisió de la mà d’Antena 3. Molts la coneixereu per ser la guanyadora de la cinquena edició d’Operación Triunfo, on va passar de treballar a ZARA a ser una de les artistes més aclamades del 2006, però la seva història no s’acaba aquí. Després de cinc anys a Miami, torna a Espanya amb Tu Cara Me Suena i la seva faceta més solidària.


Vas començar cantant coples a la Casa d’Andalusia de Lleida. Qui va ser la primera persona en veure el teu talent?

La Maribel Pardo, la presidenta de la Casa d’Andalusia. Jo volia ser o cantant o mestra de nens, però amb 7 anys vaig començar a cantar coples a la Casa d’Andalusia i ella em va dir que era una artista. Allí hi vaig viure tota la meva infància i adolescència, fins que als 20 anys em van agafar a Operación Triunfo. Van ser uns anys molt bonics i de fet cada vegada que passo per General Britos sento un nus a l’estómac. Els meus pares ho van descobrir més tard, perquè jo m’amagava a l’habitació per cantar. Agafava els pelutxos, els ninos i les barbies piratejades –les originals eren massa cares- i els posava de públic. A més em gravava aplaudiments a una radio Playmobil i, després de cantar utilitzant un boli Bic com a micròfon, li donava al play i saludava al públic. La meva germana n’estava farta, perquè compartíem habitació, i finalment els meus pares se’n van adonar.


Amb 10 anys participes a Menudo Show imitant la Marife de Triana. Com va ser aquest primer contacte amb el món de la TV?

Inicialment jo vaig anar al càsting de Menudas Estrellas, però com que em feia vergonya cantar em van posar a Menudo Show, on imitàvem artistes. Tinc records molt bonics d’aquella experiència, perquè els meus pares estaven molt contents i m’acompanyaven a tot arreu. Agafàvem el Talgo i ens passàvem 8 hores viatjant fins a Madrid, però valia la pena. En veure per primer cop les càmeres, el plató i tot l’equip que hi havia al darrere em sentia com Alícia al País de les Meravelles. Fins i tot em vaig enamorar del noi que imitava el Michael Jackson. Imagina’t la barreja, la Marifé amb el Michael Jackson!


El 2006 participes a OT i passes de ser la nena innocent de Menudo Show a la dona que va guanyar la V Edició. Et va canviar el concepte que tenies de la televisió?

Em va canviar un any abans, quan em vaig presentar a l’edició de la Soraya i l’Edurne. Vaig anar un dia abans a fer cua amb la tenda de campanya i em vaig posar tota peripuesta, talons inclosos. En entrar i començar a cantar la primera frase de “Killing Me Softly With His Song” em van tallar amb un “¡Siguiente!”. Ni tan sols em van deixar cantar. Em vaig posar a plorar desconsoladament i vaig tornar a casa bastant deprimida. Amb el temps vaig pensar que allò no havia de ser per a mi i l’any següent vaig dir que no em presentaria. Els meus pares em van insistir moltíssim i finalment vaig cedir, però tot canviant l’estratègia: ni talons ni maquillatge. Al càsting vaig començar amb “Left Outside Alone”, d’Anastacia, i em van fer cantar un munt de cançons més fins que em van posar l’adhesiu de número 1. De 38.000 persones, ens van seleccionar a 99, i d’aquelles 99 sol en vam quedar 16.


Què vas aprendre del teu pas per Operación Triunfo?

Doncs que passi el que passi, sempre has de tenir els peus a terra. Un programa com OT et dóna ales durant anys, mesos, setmanes o dies, i en qualsevol moment et pots pegar de morros contra el terra. Operación Triunfo em va ensenyar a conservar la humilitat que m’havien inculcat a casa, perquè un dia ets dependenta de ZARA, a l’altre guanyes OT i al següent tornes a treballar a ZARA. Guanyar un programa així no et garanteix en absolut l’èxit per a tota la vida. Has de continuar lluitant i tirant endavant, sense que se’t pugi al cap.
Lleida va viure molt intensament la teva participació al concurs, amb pantalles al Pavelló de Pardinyes. Com vivies tu aquells moments?

Estava al·lucinada. No em podia creure que a Lleida em fessin això, que jo fos un personatge a la meva ciutat i que la gent m’estimés i em recolzés sense ni tan sols conèixer-me. Aquelles imatges, tret d’una trucada breu al mes, van ser el meu únic contacte amb l’exterior. Després de veure-les, em quedava tota la nit desperta, mirant la paret del costat del llit, amb l’adrenalina pels núvols.


En acabar OT, publiques dos àlbums, “Lorena” (2007) i “De película” (2008), i presentes la teva candidatura a Eurovision. Com vius aquesta etapa post OT?

Després de guanyar OT, tenia dos àlbums amb Sony per contracte, així que els havia de treure sí o sí en dos anys. Per a mi va ser una bogeria, perquè tot havia de ser molt ràpid i, tot i que no es van portar malament amb mi, m’hagués agradat fer les coses d’una altra manera. En el cas d’Eurovision em va passar el mateix, la candidatura va ser una mica exigida. No m’acabava d’agradar la cançó i tot semblava que anava amb calçador, però havia de fer-ho perquè creien que era el millor per a la meva carrera. Quan vaig cantar no estava 100% convençuda. En aquella època m’hagués estimat més fer cançons que realment sentís com a meves, composar temes amb altres artistes, fer-ho d’una altra manera, en definitiva. Aleshores tenia 20 anys i no sabia el que volia.


Què et porta a Miami l’any 2010?

Quan es va acabar el boom d’OT, vaig viure el moment més dur de la meva carrera. Em vaig adonar que el núvol on estava no existia, havia desaparegut. Jo tenia el meu espai a la TV, però no m’omplia. Sentia que em faltava algo i aleshores em van oferir un projecte musical a Miami. Vaig marxar perquè o em quedava parada o me n’anava i creixia com a persona. Necessitava tenir reptes i créixer. Després d’aquell projecte musical, vaig treballar com a professora de música per a nens autistes a l’School of Education and Human Development de Coral Gables. M’hagués agradat estudiar educació social, així que em vaig dedicar a l’ensenyança durant un any, sense fer res de música.
Com vas obrir-te pas a la indústria musical a Miami?

Després d’estar un any treballant a l’escola, em van oferir el meu primer concert allà. Arrel d’aquell esdeveniment me’n van anar sortint més, fins que un dia vaig anar com a espectadora al teatre i un productor de Telemundo em va preguntar si era actriu. Em va dir que buscaven un personatge com jo per a una telenovel·la i immediatament li vaig dir que sí. Jo no havia fet mai d’actriu, però sempre dic que si no en saps, n’aprens; i, si en saps, n’aprens encara més. Va ser el meu primer paper a “El Rostro de la Venganza” i a partir d’aquí vaig fer 3 telenovel·les més, al temps que continuava fent concerts i festes privades, amb artistes com l’Emilio i la Gloria Estefan. Vaig tocar al Teletón d’Univision i al Nokia Theater amb Forbidden Saints, davant de 10.000 persones.


Com t’han canviat aquests cinc anys a Miami?

Quan vaig arribar era molt més insegura, deia a tot que sí i no volia quedar malament amb ningú. No m’estimava gens, era molt acomplexada i la inseguretat és l’últim que has de tenir a dalt d’un escenari. Miami ha estat com una mena de teràpia. Ara no em callo absolutament res, dic tot el que tinc a dins. He passat tant de temps amb mi mateixa que em conec perfectament i sé què m’agrada i que no, i que vull pel meu futur. A Miami he sacrificat moltíssimes coses per la música, des de la meva família, que continua a Lleida, fins a l’oci, les festes i les relacions personals. Tinc molt clar que vull dedicar-me a la meva carrera i sentir-me realitzada per sobre de tot.


Ara estàs de nou a Espanya amb TCMS. Vas guanyar la primera gala i ets la favorita d’aquesta edició. Com has viscut aquest retorn a la TV a Espanya?

Em van trucar de Gestmusic i em van dir que no m’asseguraven res, però em vaig arriscar. Venir a Espanya significava la possibilitat de ser profeta a la meva terra, de compartir els triomfs que he aconseguit a Miami amb els meus. El que no m’esperava era guanyar la gala. encara no em puc creure que la gent tornés a votar-me: sembla fàcil, però per a mi té un valor molt gran que algú es prengui la molèstia d’agafar el mòbil i enviar un missatge mentre veu el programa. Sé que molta gent ho va fer des de Lleida, i això és increïble. Sempre m’he sentit molt estimada a la meva terra, però que després de cinc anys la gent encara se’n recordi i em recolzi em fa sentir molt afortunada, massa i tot.


Ara estem veient el teu costat més solidari: vas donar el premi de 3.000€ de TCMS a Sant Joan de Déu per a la recerca del càncer infantil i estàs organitzant el teu proper concert a Lleida en favor de l’AFANOC. Hi ha quelcom personal darrere d’aquest canvi?

Sí, un familiar proper que va patir leucèmia als 21 anys i ho va superar. Jo vaig viure la seva malaltia des de Miami i m’ha donat una lliçó de vida. Estar viu és un regal i no ho valores fins que no n’ets conscient. S’ha de viure cada moment intensament, per molts moments de debilitat que tinguis, i apreciar les coses més quotidianes. Semblarà una tonteria, però jo no m’he estimat tant la meva ciutat com quan he estat fora. Ara que estic aquí, camino pel carrer i respiro profundament, m’omplo de l’olor de Lleida. Quantes vegades m’he estirat al meu llit de Miami, veient la platja i els gratacels, i he trobat a faltar els caragols, els calçots i fins i tot la boira! Miami és la ciutat dels luxes, però a mi em faltava el més important: les meves arrels. Per això vull fer algo per la ciutat, especialment pels que més ho necessiten.


Tocaràs a La Llotja el 2 d’abril. Què ens pots avançar de la teva actuació?

Aquest concert va ser pensat per ajudar. En guanyar la primera gala de Tu Cara Me Suena vaig pensar que compliria els 10 anys de carrera a la meva ciutat i poder fer un concert aniversari per l’AFANOC em va alegrar moltíssim. Aquest concert serà la tornada a la meva terra i tindrà un ambient molt familiar. He posat l’entrada econòmica, a 14€, perquè pugui venir més gent. Hi haurà imatges, vídeos i moltes sorpreses. Després del concert, passaré el meu aniversari a Lleida i tornaré a Miami a finals de mes, perquè tinc un altre projecte allà. Tornaré a Espanya a l’agost, ja que TCMS començarà al setembre i s’emetrà fins el gener.


Hem pogut escoltar el teu single “Esta vez”, però estem pendents de que publiquis el teu proper treball discogràfic. Tens data de llançament a Espanya?

Si TCMS funciona bé, el meu propòsit és treure el disc a Espanya. Ara que tinc la potestat per fer-ho a la meva manera, vull anar poc a poc. L’àlbum té 11 cançons i és molt autobiogràfic, amb temes dedicats a la meva família, al que em va passar amb la meva carrera, a la infidelitat i els prínceps blaus, … Cinc anys fora han donat molt de sí! Ara és quan realment estic gaudint del que faig, perquè prenc les decisions pel cor, i no per l’ambició. Estic en el moment més dolç de la meva carrera, fent el que vull, tornant a Espanya amb Tu Cara Me Suena i organitzant el proper concert solidari a La Llotja.-
Fotografies de l’Àngel Ruiz. Amb la col·laboració del Juanjo Sáez